Translate

dilluns, 4 d’agost del 2014

BEIURT, ON ELS EXTREMS ES TOQUEN

Les meves impressions sobre el viatge al Líban seran un seguit de sensacions que no vull que es perdin en el temps. La necessitat d'escriure sobre aquest viatge neix de la fascinació de conèixer de primera mà el que sempre ens ha arribat a través de notícies, generalment dolentes; de veure els escenaris que configuren la història actual, fins i tot quan la història actual no en fa referència.
Tenir present la data del viatge en el cas del Líban és molt més important que en altres indrets. Jo hi vaig ser l’agost de 2009. Hi havia pau. Vaig estar-hi 15 dies estudiant àrab a Beirut i visitant el país.

Líban, Beirut
Carrer de Beirut
La primera impressió en començar la passejada per Beirut és el contrast. Els edificis són els testimonis de totes les ferides i aspiracions de la ciutat. El que més impressiona al principi és veure una casa totalment debastada, amb roba estesa als balcons, al costat d'un edifici, generalment un hotel, luxós i construït seguint els cànons més moderns. També és veure un munt de grues pertot arreu. És una ciutat en construcció. Impressió que ho il·lustra: una nit vam anar al Blue Note, al barri de Hamra. És un local que podria estar a qualsevol altra ciutat, ens vam deixar embolcallar per un jazz suau tot menjant mezzes i bevent Almaza. Quan vam decidir sortir, ho vam fer per la porta d'un edifici antic i restaurat amb gust, que podria estar a l'Eixample. El gran cop d'efecte va ser sortir-ne i trobar-nos amb un soroll ensordidor i amb la violència de tres excavadores que, a les dotze de la nit, feien els fonaments de la casa del costat. Això és Beirut.
Quan un ja ha intentat recórrer més els seus carrers s'adona que Beirut no és una ciutat per passejar-hi. Constantment està tallada per grans nusos de circulació, el soroll de les obres incomoda, i, a més, si és agost, la calor et mata. Així que el doble descobriment és que els beirutís agafen service, que vol dir taxi, per anar a tot arreu (això permet explicar perquè sempre tenen un aspecte magnífic) i que la ciutat es divideix per barris.

Líban, Beirut
La Corniche de Beirut
Hamra, el primer que vaig visitar. És veritat que és com el carrer Pelai, però jo m'hi vaig trobar molt millor que al carrer Pelai, vés a saber per què. Llibreries, botigues de tots els nivells, restauració, i cada carrer, com és propi de Beirut, amb la seva personalitat. Hi ha un carrer on tot són kebabs i botigues de sucs de fruita per menjar i beure al carrer. Aquí no hi busqueu cervesa perquè estem en un barri musulmà. Però la varietat  continua estant-hi present. A uns quants carrers, tocant a la Corniche, la Universitat Americana. Immensa, ordenada, neta, una illa dins de Beirut. Un altre contrast. I la Corniche... a mi em va faltar temps per viure la Cornicle. El meu desig era d'asseure'm allà amb una cadireta, mirar la gent i gaudir de la posta de sol, de la gent que fa footing, dels grups d'homes que fumen narguile, dels nois que pesquen, de les noies, famílies, gent que passeja. Em va faltar temps per gaudir-ne, per això sé que hi tornaré.

Líban, Beirut
Contrast arquitectònic de Beirut
Hamra és un barri que durant la guerra va ser debastat i que està sent reconstruït, amb edificis alts, amb mesquites, amb edificis funcionals, però que té el mar com a principal reclam. També podríem entrar a parlar dels clubs privats. Aquells que tallen l'accés al mar, que tenen unes vistes immillorables i que representen una classe social beirutí concreta: aquells que treballen a l'estranger, principalment als països àrabs rics, com Dubai o Aràbia Saudí. Ells són els nou rics, els veureu amb els seus super quatre x quatre últim model per anar per la ciutat, amb el seu aspecte de nina Nancy i d'anunci. Però potser simplement  són gent que recupera l'ambient, superficial però autèntic, que diuen que hi havia abans de la guerra. Es veu que a Beirut, quan era considerada la Suïssa de l'Orient, la gent ja era així i tan aviat com han pogut, ha nascut aquesta classe social de nou rics, que després de viure reprimits als països on treballen van a  Beirut a alliberar-se. A  lluir. A dir al món que han triomfat. I a pujar els preus de la ciutat. Es diu que en dos anys de pau els preus de tot s'han doblat.

Líban, Beirut
Mesquita il·luminada

Els altres barris on aquests nou rics també habiten són Afichyre i Gemmayseh. Podríem dir que són com el Born i Gràcia posats un al costat de l'altre. Els edificis tenen solera, estil antic, els locals són de disseny, els preus equiparables a Barcelona. Cada nit el carrer Gemmayseh, que neix amb la visió de la mesquita on està enterrat en gran Hariri, queda saturat de cotxes nous i moderns conduïts de gent que van a passar-s'ho bé.  Aquests són dos barris per sortir a la nit i trobar-hi l'ambient que busquis. L'ambient de joves estudiants amants de la música màquina. Ambients més tranquils amb bona música per escoltar i xerrar amb els amics. En un d'aquests últims bar és on la nostra guia dels caps de setmana, Nancy, posava música a les nits. Era un local acollidor que al llarg de la nit s'anava convertint en més pijo. Cal destacar, perquè en el seu moment això són les coses que tenen importància, el sanvitx de salami boníssim, a l'estil occidental, que feien.



Líban, Beirut
Carrer del centre reconstruït de Beiurt
Després de parlar d'aquests barris, tots ells considero que entranyables, cal tenir en compte el centre de la ciutat. El centre va ser derruït durant la guerra que fa dotze anys que va acabar. No en va quedar res. I ara, quan es visita, un té la impressió de visitar el poble espanyol, perquè tot està totalment reconstruït, l'empedrat tan net, els edificis tan acabats de fer que encara tenen les marques de les empreses enganxades a les parets i als vidres; semblen uns carrers de mentida. En canvi, després de veure les fotos antigues, m’adono que és  una reproducció fidel de la ciutat d'abans de la guerra, allà on hi havia tot el món dels francesos. I un es pregunta si cal condemnar tant aquesta reconstrucció, un es pregunta què més es podia fer després de la debastació. I després un coneix tota la polèmica sobre Solidere. És el projecte que Hariri pare va crear per reconstruir aquesta part de la ciutat. Van comprar els  habitatges als propietaris per poder reconstuir. És clar, va néixer un negoci de la reconstrucció, i el cap de l'empresa era el cap del país. No sona gaire bé, oi? Les televisions de tot el món van  donar la notícia de la mort de Hariri acusant els prosirians, però allà ens van qüestionar aquesta informació, evidentment, en un país tan complex, no hi ha res del cert. Però també podria ser un assassinat per interessos econòmics. Jo crec que allà, aquesta és la versió més fiable. Per això ara a l'hotel George.... al costat del mar, al final de la  Corniche, amb un gran rètol que diu “Stop Solidere”, perquè hi ha un moviment en contra d'aquesta empresa que l'acusa d'enriquir-se gràcies a la gent que ha de vendre les seves propietats per poder viure. I això recorda la roba estesa als edificis destruïts: Què faries tu si després d'una guerra et trobes el teu pis encara empeu, però molt destruït; què faries si els pocs diners que tenies han desaparegut amb la guerra? L'únic que se m'acut és seguir vivint-hi com pogués o, en el cas que algú me'l volgués comprar, vendre'l i anar a un altre pis més senzill, més lluny del centre, però nou. Si els que me l'han comprat després el venen molt més car en aquest moment em seria indiferent, primer és la supervivència.
Líban, Beirut
Cartell de protesta en un edifici vora el port
En aquest barri, també es deixen veure totes les religions presents al Líban: cristians ortodoxos, cristians maronites, musulmans, tots tenen els seus temples aquí. Falten encara els drusos i destriar els musulmans xiites i els sunites. També aquí hi ha el Musil Hall, al qual vam anar com si ens portessin a un espectacle turístic i vam acabar vivint un dels millors moments de l'any. Tot el grup ballant, al costat d'aquesta nova classe social rica. Jo vaig deixar anar totes les tensions de l'any, feia mesos que necessitava una nit com aquella i la vaig trobar a Beirut. Crec que tots ens volíem quedar a viure en aquella nit eterna, instal·lats en la felicitat del tant se me'n dóna tot. 

Però encara hi ha més per explicar de Beirut, llegiu la segona part de l'article: Beirut, on els extrems es toquen II.


Beirut t'ho pot oferir tot. 


Enllaços relacionats: Racons del Líban